Los Ángeles

Amb aquesta entrada faré un petit resum dels dos dies que hem voltat per Los Ángeles. Què dir d’aquesta ciutat (sobretot s’ha de tenir en compte que sóc una persona gens cosmopolita), hem vist coses boniques, sí, però en general ens ha decebut. Força. Hem fet molta, moltíssima caravana. Hem estat més estona asseguts al cotxe que voltant. Per anar d’un lloc a un altre, mínim 2 hores de cotxe. Em sorprèn que no hi facin res, que no hi hagi un servei de transport públic que ajudi a descongestionar-ho tot plegat. No. No n’hi ha. I resulta empipador desplaçar-se per aquí.

Vam anar molt il·lusionats al Hollywood Walk of Fame. Però més que veure les estrelles del terra, vam veure vagabunds, sex shops, gent tirada pel terra, persones intentant vendre’ns els turs de la ciutat, olorar maria, ... Vam veure de tot menys el glamur que ens pensàvem que veuríem. Per tant, vam passejar una mica buscant estrelles de coneguts i vam tornar cap  el cotxe.

L’estrella que em va fer més il·lusió, la d’en Duke Ellington.

I quina va ser la nostra sorpresa? Havíem aparcat en una punta del Walk of Fame! La part més famosa estava unes cantonades més amunt, era una zona petita, però hi havia botigues, gent disfressada de personatges de les pel·lícules, ....

Vam posar rumb a l’observatori Griffith. Les vistes des d’allà eren espectaculars! Es veia gran part de la ciutat! Això sí, amb una boira constant degut a la contaminació que l’envolta. Aquí hi ha molta sequera i tampoc afavoreix que desaparegui aquest núvol que embolcalla la ciutat.

 

Ens feia il·lusió acostar-nos a les lletres de Hollywood, però s’havia de caminar força i amb les nenes ho vam descartar.

Com no podia ser.... ens vam acostar a Beverly Hills per veure les cases dels famosos que hi viuen o hi han viscut. Evidentment, no es veia res!! Però la simple il·lusió de saber que allà era casa seva, feia gràcia! També vam anar a Bel Air, per allò del Príncipe! Ens va sorprendre que hi hagués tanta pujada!

 

Davant la casa de Walt Disney. 

Vam acabar el dia amb una imatge molt típica de les pelis:

El downtown també ens ha sorprès. Un parell de carrers més avall hi ha moltíssima pobresa, persones tirades pel terra, gent vivint al carrer. Tenen tendes de campanya a les voreres i viuen allà. És una imatge molt lamentable i m’entristeix veure que aquestes persones no tinguin cap altra sortida. Suposo que aquí hi ha poques ajudes i tenen pocs recursos per sortir-se’n. Com pot ser que una de les primeres potències mundials deixi que els seus ciutadans visquin així?

Continuem avançant un parell de carrers més i arribem al centre de la ciutat. Edificis alts i ben mantinguts, restaurants i locals dels cars i trànsit, molt.

Ni baixem del cotxe i tirem cap a Chinatown. Ens sorprèn gratament! A les pelis sempre ho pinten com un barri dels “xungos”, però aquí a LA està molt bé. Bonic. Amb botiguetes al carrer. Temples. Cases amb estructures típiques de la Xina.

I continuem cap a Olver street que ens l’han recomanat i diuen que és molt bonic. Hi passem, trànsit, molt. Busquem aparcament. Impossible... Així que després de fer-hi un parell de voltes amb el cotxe, decidim marxar cap a Santa Mònica.

Posem el GPS, des d’aquí fins a Santa Mònica surt tot de color vermell (caravana). I més d’una hora de trajecte. Decidim anar-hi. A mig camí parem per dinar perquè la gana ja s’escolta i portem masses hores al cotxe. I quina bona elecció. Hem menjat la millor pizza des que estem a EUA. En un restaurant que es diu Mod Pizza. Masses primetes i bones i hi pots posar els ingredients que vulguis. Les nenes s’han fet la seva amb formatge, pollastre, olives, extra de formatge i cigrons! I la nostra no recordo quantes coses li hem posat.... però també ha quedat boníssima! Llàstima no haver-ne fet la foto.

Arribem a Santa Mònica i tenim la sort de trobar aparcament força ràpid! Anem a fer una volta fins a la punta del Pier, que també es el final de la ruta 66. Ens hem quedat impressionats amb la força que té l’aigua aquí. Sorprenentment aquí no hi havia ningú surfejant, suposo que deuen haver-hi àrees designades per a ells perquè les onades feien goig.

Ens ha fet il·lusió passejar per Santa Mònica, era com estar a casa de nou. Botigues pel carrer, gent passejant, música, bancs per seure, ... El fet de passejar és una de les coses que trobo a faltar de la nostra terra.

I decidim tirar cap a Venice Beach, ens fa gràcia veure la platja dels músculs. Es veu que hi ha un gimnàs a peu de platja on hi ha gent musculant. Tirem cap allà i quan hi estem molt a prop veiem que l’ambient no era el millor per les nenes. Quasi bé atropellem a una noia que anava tant beguda o col·locada que ha perdut l’equilibri i ha creuat el carrer d’un costat a l’altre mentre anava caient... I només eren quarts de 5 de la tarda.

Tornem cap el càmping, quasi 2 hores de cotxe que això no ha estat res!